Vers l'any 1275 es va introduir a Catalunya un nou corrent estilístic provinent de França, conegut amb el nom de gòtic lineal, que es va estendre aproximadament fins a l'any 1350. Aquest primer estil gòtic es caracteritza bàsicament per la major importància que els pintors solen donar al dibuix lineal per sobre del color. En general són obres d'artistes anònims, produïdes bàsicament a redós dels centres episcopals de la Seu d'Urgell i Vic i que utilitzen encara els esquemes iconogràfics de la tradició romànica.

La gran transformació de la pintura gòtica catalana, però, la va dur a terme el pintor Ferrer Bassa, que després de la seva estada a Itàlia va introduir des del seu taller de Barcelona el nou estil italogòtic, que a Catalunya es va estendre des de l'any 1325 fins a l'any 1400. L'estil italogòtic català es caracteritza per una concepció pictòrica a la manera del Dolce Stil Novo italià, basada en la suavitat cromàtica dels colors emprats i en l'expressió continguda, serena i elegant de les figures.

De la mateixa manera que a la resta d'Europa, vers l’any 1375 es va introduir a Catalunya un nou corrent estilístic conegut amb el nom de gòtic internacional, que en la seva primera etapa es va estendre fins a l'any 1435. Aquest nou estil deixava enrere l'estètica sòbria, harmònica i suau de l'estil italogòtic per introduir un nou llenguatge més naturalista basat en la representació de personatges amb actituds molt reals, sovint abillats d'acord amb la moda de l'època. El gòtic internacional es va introduir al Principat gràcies als contactes comercials i culturals amb França, Flandes i el nord d' Itàlia i va tenir en el pintor Lluís Borrassà un dels principals representants.

Vers l'any 1420, aproximadament, s'inicia a Catalunya una segona etapa de la pintura del gòtic internacional, introduïda pel pintor Bernat Martorell, la qual es va estendre fins a l'any 1460. Aquesta nova etapa artística es caracteritza per la utilització d'una gamma de colors més suaus i una visió més humanista dels personatges retratats, així com per una atenció molt particular per la descripció minuciosa dels detalls. Aquest nou corrent es va estendre a Catalunya a través de la influència de l'art flamenc i molt especialment per la pintura de Van Eyck. A partir de la segona meitat del segle XV la figura extraordinària del pintor Jaume Huguet marca la transició final de la pintura gòtica catalana cap al nou art del Renaixement. La seva principal aportació va ser l'atenció que va dedicar a la representació de les figures humanes, que en molts casos són veritables retrats psicològics extrets de la realitat.