El baldaquí de Tost, una obra excepcional
Una de les peculiaritats del baldaquí de Tost és la d’haver conservat pràcticament tots els elements constitutius d’un baldaquí-plafó (biga davantera, taula central i cresteria). Malauradament durant la Guerra Civil es van perdre les dues bigues laterals, igualment pintades amb senzills motius geomètrics, que encara es veuen en les fotos fetes per Adolf Mas l’any 1921 de la instal·lació museogràfica de mossèn Gudiol. Cal assenyalar igualment que la cresteria actual pertany a un moment posterior respecte a la resta dels elements. Aquesta afirmació està basada no només en un fet estilístic, sinó també en les diferents tècniques emprades, com s’explicarà en l’àmbit final d’aquesta exposició. A més, la biga presenta a la part alta les restes d’un encaix pensat per a la cresteria original.
El baldaquí primitiu s’adaptava perfectament, com es veurà en el següent àmbit, a les mides de l’arc triomfal de l’església consagrada l’any 1040. Probablement fou realitzat en el primer terç del segle XIII, cap al 1220, ja que denota l’impacte de l’anomenat estil 1200, de fort component anglonormand a Catalunya (Liber Feudorum Maior), Aragó (Sixena) i Castella (Arlanza). Aquesta adhesió als corrents |
|
internacionals es canalitzaria a través d’un taller local, focalitzat probablement a la Seu d’Urgell i al seu bisbat, que produiria també les taules d’Orós o el baldaquí de Tavèrnoles. No cal descartar que l’activitat del taller estigués relacionada amb una política de nova decoració dels altars per part del bisbat d’Urgell, com a resposta a les destruccions i profanacions sistemàtiques del mobiliari litúrgic que s’havien produït en aquesta zona entre 1195 i 1196 per part del vescomte de Castellbò, els comtes de Foix i els adeptes càtars.
Ignorem, però, per què es va produir en poc temps, a mitjan segle XIII, la substitució de la cresteria romànica per una de nova. S’hi representa l’escena del Sant Sopar, tot seguint un model iconogràfic molt semblant al dels frescos de la capella de Santa Caterina de la Seu d’Urgell (MEV 9001) i en un estil molt bizantinitzant, proper a l’anomenat primer Mestre de Sant Pau de Casserres (Berguedà). Aquesta insistència en el tema eucarístic sembla connectar encara amb les lluites contra els albigesos empreses pel bisbe d’Urgell, Ponç de Vilamur (1230-1257). |
