El baldaquí i les seves diferents tipologies
El baldaquí és un dels elements més representatius del mobiliari litúrgic medieval. Es tracta d’un tipus de cobertura de l’altar que pot presentar formes diverses i que té un valor protector, simbòlic i honorífic. El seu origen remot es troba a l’Orient i neix de la idea de fornir amb un resguard les persones de gran autoritat. De fet, la paraula baldekinus deriva de Baldacco, antic nom italià de la ciutat de Bagdad, d’on fins al segle XI s’importaven preciosos teixits de seda i que va donar el nom genèric de «rica tela», i per extensió s’anomena així el drap sostingut per astes que formava una mena d’edícula.
Tanmateix, a l’Edat Mitjana catalana la denominació més estesa per aquest tipus de moble, fet en fusta o en fusta recoberta de metall, fou la de cibori, tabernacle o propiciatori. N’hi ha dues tipologies principals. La primera, la més comuna a l’Europa medieval, és la que anomenem baldaquí-templet, és a dir, una estructura cupular sostinguda per quatre columnes que existia a les grans esglésies monàstiques –Ripoll i |
|
Cuixà (s. XI)– i catedralícies i que normalment combinava la fusta coberta d’argent amb el marbre. El seu model estaria en el mobiliari litúrgic de les grans basíliques romanes, com Sant Joan del Laterà, Sant Pere del Vaticà o Santa Maria la Major. Una versió rural, en fusta pintada, d’aquells baldaquins de les grans esglésies seria el baldaquí dit de Toses (s. XIII) (Ripollès).
La segona tipologia, molt característica de Catalunya però pràcticament desconeguda a Europa, és la coneguda com a baldaquí-plafó. Consisteix en una curiosa simplificació de l’edícula, que es redueix a una taula enlairada sobre l’altar, sostinguda com si fos un sostre sobre una biga davantera, que es fixa normalment a l’arc triomfal, i dos travessers encaixats a dintre del tester de l’església, i que a més podia estar coronada per una cresteria. Tota l’estructura és en fusta pintada i decorada amb imatges. Els baldaquins de Ribes (s. XII), Sant Serni de Tavèrnoles i Tost (s. XIII) en són exemples. |
